La Renaixença al País Valencià del segle XIX sorgeix
de la voluntat de fer renàixer el valencià com
a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte
del castellà (període
anomenat genèricament Decadència).
De la Renaixença
valenciana, Joan Fuster, destaca,
en primer lloc, el seu felibrisme, és a dir, l'actitud merament literària sense
l'aspiració d’aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes lingüístics i
nacionals. Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la
Renaixença valenciana, i per la manca d'industrialització del País.
D'altra banda Fuster
parla de la juxtaposició d'elements culturals castellans i catalans, fins al
punt de qualificar la cultura valenciana de “cultura satèl·lit” respecte del
castellà.
Finalment Fuster
assenyala la “noble i emocionant lliçó” dels renaixencistes: el fet que malgrat
les facilitats que el castellà els brindava per una “tossuda afirmació
patriòtica feren servir la llengua pròpia i natural. Aquells hòmens, segons
Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, atés que “millor o pitjor, van
respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar,
nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”.
Origens
Estudis recents de Vicent
Simbor Roig (professor de la Universitat de València) confirmen
que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa
inicial de 1833 a 1859, l'any de la
incorporació i immediat cabdillatge de Teodor
Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.
Simbor assenyala una
sèrie de precedents que suposen un fil conductor sense interrupcions des de
finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests
precedents s'estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del
segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana, i
arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el
sector culte i el sector populista.
Problemàtica de la
llengua
Malgrat que ningú no posa
en dubte la unitat de la llengua de valencians, catalans, balears cap dels dos
grups, ni llorentins ni llombartians, gosa referir-se a ella amb el nom de
“català” o “llengua catalana”, els membres d'ambdós grups fan servir
indistintament: «llemosí», «provincial», «regional», «nostre dialecte»,
«valencià» o «llengua valenciana». L'única excepció a la regla fou Querol, que
titulà de «Rimes catalanes» un recull de poemes que publica el 1877.
Mentre que al Principat
els renaixencistes catalans trenquen amb el bilingüisme i fan servir únicament
el català, al País Valencià cap dels dos grups renaixencistes, gosen bandejar
el castellà, com tampoc s'atreveixen a demanar la cooficialitat del valencià,
caldrà l'arribada del valencianisme polític amb la Declaració Valencianista de 1918 per
plantejar solucions més realistes per a la supervivència del català.
Seguint Vicent Simbor,
l'única diferència entre ambdós grups «radica en l'esforç sincer del grup de
Llombart -encara que de plantejament insuficient- per recuperar la llengua i
l'escassa contribució del grup cultista a un recuperament autèntic d'aquesta. Els
primers volien, però no sabien o no podien; els segons, cal admetre que, a
desgrat d'algun crit poètic, en realitat no volien».
Com a proves de la
preocupació sincera del grup llombartià per la normalització del valencià
valdrien obres com: la publicació per part de Llombart i Ramon Andrés Cabrelles
de l'edició augmentada del diccionari d'Escrig el 1887, la História
gramatical de la llengua llemosino-valenciana de Puig i Torralva el 1883, el Diccionario
general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí Gadea, i el Vocabulario
valenciano-castellano. El más completo de los publicados hasta el día (1900).
Quant a la codificació de
la llengua, haurem d'esperar a principis del segle XX amb
les Normes de Castelló, al 1932, per poder
abordar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada