Política lingüística i ensenyament

La passada classe debatérem un poc la política i ensenyament ací a la nostra Comunitat. Una de les coses que mes em va impactar es que nomes un 29% de l’alumnat rep a hores d’ara l’ensenyament íntegrament en Valencia. Que a estes altures de la democràcia la cosa estiga així de depriment es algo que es deuen de mirar tant els governants com el conjunt la societat educativa.  Ademes les polítiques establides per el govern els últims anys han creat forts desequilibris entre els centres públics, privats i territoris.

MULTICULTURITAT I INTERCULTURALTAT

A la classe de avui, es parla de multiculturalitat i interculturalitat. Ens podem adonar de que en aquests últims anys a les escoles la diversitat del alumnes va creixent. Hi han alumnes de Romania, Marroc… Aquesta característica fa que es plantegen molts debats de com tractar esta multiculturalitat.

X.Lluch va enumerar una sèrie de objectius per a que resultarà mes fàcil poder tractar esta multiculturalitat a les escoles i a la nostra societat. Amb aquests objectius pretenia educar per a viure en contextos heterogenis, crear cohesió social des de la pluralitat i construir comunitat des de la diversitat identitària.

X.LLuch posa tres objectius per a l’educació intercultural, basades en experiències basades en valors d’igualtat, reciprocitat, cooperació, integració. Utilitzar la diversitat cultural com aprenentatge social acabant amb la dotació dels alumnes de destreses com la valoració, crítica de la cultura…

També per finalitzar X.Lluch, enumera set propostes des de l’educació intercultural, Mercè ens avisa que aquesta pregunta eixirà al examen.

1- diversitat social i cultural natural

2- diversitat social i cultural es un fet complex

3- diversitat social i cultural es un avantatge per a la societat

4- facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat

5- establir un context on les interaccions siguen igualitàries

6- evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals

7- educar en el tractament dels conflictes culturals

Normes de Castelló

Les Normes de Castelló o Normes del 32 són un total de 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, amb la idea d’adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià.

De l’acord de Castelló podem destacar dos aspectes. El primer, que el model ortogràfic adoptat seguia l’usat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana, com ara Teodor Llorente Olivares, i també l’aprovat a Catalunya el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans i que també feien servir els mallorquins .

El segon, l’elevat grau de conformitat amb què van ser aprovades les normes ortogràfiques, atés que la pràctica totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les van emprar sense qüestionar la seua validesa, perquè eren ben conscients que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat portada per la Segona República feia imprescindible aquest acord.

Els precedents

L’aprovació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913 tingué una significativa repercussió entre els escriptors i les institucions valencianes de l’època. De fet, poc després, amb un plantejament semblant, Lo Rat Penat va aprovar les anomenades Normes de 1914, elaborades pel franciscà Lluís Fullana i Mira, que foren divulgades en obres com la Gramàtica Valenciana (1915) o el Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921), ambdues de Fullana. Aquesta normativa, però, no fou acceptada per la major part d’escriptors i publicacions valencianes perquè s’allunyaven excessivament de les aprovades per l’IEC, que preferien emprar les normes fabrianes adaptades a la realitat valenciana.

Difusió

Les Normes Ortogràfiques de Castelló van aparéixer publicades en les més prestigioses publicacions valencianes del moment.

La revista Anales del Centro de Cultura Valenciana donà notícia, de forma immediata, de la reunió de Castelló i de l’acord ortogràfic al número d’octubre-desembre de 1932 amb una simple nota:

Desig feia ja temps sentit per molts valencianistes era arribar a la unitat ortogràfica de la nostra llengua, aquesta vegada creguem s’aconseguirà. A les darreries de l’any passat es celebrà una reunió a Castelló a la que concorregueren prestigiosos elements d’esta ciutat arribant per fi a un acord, i sabem que són molts els escriptors del País Valencià que han donat ja la seua conformitat a les esmentades normes que breument es publicaran seguides d’un Vocabulari a elles adaptat.

Actualitat de les Normes de Castelló

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha de vetlar pel valencià «a partir de les denominades Normes de Castelló”. Les Normes de Castelló de 1932 han estat la base de la recuperació idiomàtica valenciana des de la seua aprovació.

De fet, durant la Guerra Civil les Normes de Castelló foren aprovades oficialment per a l’ús de l’Institut d’Estudis Valencians. El 16 d’abril de 1937 van ser aprovades per la Secció Filològica, a proposta de Carles Salvador, que va plantejar que foren «acceptades i adoptades provisionalment les normes Ortogràfiques que l’any 1932 foren elaborades pels lingüistes i escriptors del País Valencià». Posteriorment, el Ple de l’Institut d’Estudis Valencians del 28 d’abril d’aquell any ratificà l’acord: «S’aprova per unanimitat acceptar per a l’ús de l’Institut les Normes ortogràfiques de l’any 1932». Atés que els objectius de la Secció Filològica eren, segons l’article segon del Decret de creació de l’Institut d’Estudis Valencians, «l’estudi i conreu de la llengua valenciana en tots els aspectes, en les varietats comarcals i unitat literària», hem d’entendre aquesta aprovació com la oficialització de fet de les Normes de 1932.

No obstant això, haurem d’esperar fins a finals del segle XX per veure totalment oficialitzades i ratificades per les institucions valencianes les Normes de Castelló.

Primerament fou el Consell Valencià de Cultura que va aprovar el 13 de juliol de 1998 un «Dictamen sobre la llengua» a petició de les Corts Valencianes feia quasi un any, on afirmava explícitament que les Normes de Castelló «són un fet històric que constituïren i constituïxen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l’esperit de l’acord que les féu possibles l’any 32 i entén que eixes normes han sigut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia».

Posteriorment, la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que segueix el contingut i l’esperit d’aquest Dictamen, estableix en l’article 3 que la institució «té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de es denominades Normes de Castelló».

No cal dir que aquests documents aprovats per les Corts Valencianes, la màxima institució representativa de la voluntat del poble valencià, suposen el reconeixement explícit i oficial de l’existència de la normativa ortogràfica per al valencià.