Últims dies de classe i el examen ven a prop

Els útims dies els em dedicat a fer les nostres exposicions, la majoria han estat molt xules i divertides, ja que sobretot en aquest grup es respira diversió per tots llocs. Per acabar m'agradaría dir, que encara que les classes es feien un poc pesades, per les hores en que ens tocaba dona-la, em aprés coses que no sabiem abans i això es de molt valorar. Gràcies a tots i sobretot a Mercè per aguantar-nos i tindre tanta paciencia amb nosaltres qué tots sabem que ens fem una mica pessats de vegades, i això, molta sort per al examen i ens veiem prompte! ADEU.

EL DOCENT I LA COMUNICACIÓ A L'AULA

- Interacció en el procés, que suposa la possibilitat de modificació dels missatges i intencions segons la dinàmica establerta.

La relació i comunicació didàctica ha de comptar amb: 

saber utilitzar i aplicar els mitjans tecnològics 

oportuns per als objectius didàctics.

El docent ha de crear l'ambient propici perquè l'alumne construesca el seu aprenentatge a partir de la seua pròpia realitat i context.

- Postura oberta en l'emissor i en el receptor per a aconseguir un clima de mútua entesa.

Encara que en els sistemes educatius és el docent qui exerceix en gran manera les funcions d'emissor i influencia sobre els educands, ha de considerar-se que la configuració personal dels educands s'aconsegueix a través de múltiples fonts personals i institucionals i ja no exclusivament per l'acció comunicativa dels docents; esment especial és el cas de la forta 

influència dels mitjans de comunicació

de masses (Mass Media), la influència dels quals és tan controvertida com evident.

• Control Visual.

• La veu

1. Sensibilitat

- Bidireccionalitat del procés, perquè el flux dels missatges puga circular en ambdós sentits, si bé majoritàriament el faça d'educador a educand.

- Moralitat en la tasca, per a rebutjar temptacions de manipulació.

Característique que ha de reunir la comunicació educativa per a ser eficaç:

La comunicació didàctica a l'aula es caracteritza per una relació terapèutica entre docent i estudiant, que constitueix una autèntica trobada entre éssers humans que lluiten per la mateixa causa: 

l'optimització dels aprenentatges. 

Si la relació és adequada, el treball del docent és realitzat més eficientment i les situacions són desenvolupades favorablement. D'aquesta manera 

una positiva relació entre docents i estudiants conrea l'efectivitat en el procés d'aprenentatge.

el procés per mitjà del qual 

la informació és intercanviada i entesa

per un docent i un o més estudiants, usualment amb la intenció en aquell de 

motivar o influir sobre les conductes

d'aquests, generant-se així una trobada on 

no hi ha part silenciosa

Com aconseguir la comunicació didàctica a l'aula?

- Correcta pronunciació

- Control del to de veu

- Normalitzar el ritme o canviar-lo per enfasitzar

- el docent ha de captar l'atenció de la classe alternativament anar mirant els alumnes i completant idees de tal forma que es faça imperceptible el moviment del cap, però que la classe sent que se'ls mira de front.

• Control de moviment i expressió corporal.

Característiques bàsiques d'un docent amb orientació clínica o didàctica en la comunicació.

2. Sentit Comú

3. Creativitat

4. Laxitud

5. Seguretat

6. Moral i Ètica

ELS MESTRES I LA LLENGUA

Daniel Cassany i altres, Ensenyar llengua. Editorial Graó

Creiem que el millor model de llengua que pot oferir el professorat és la 

ductilitat,

l’adaptació. No és el mateix parlar amb els alumnes fora de l’aula, tenir-hi un tracte cordial que adreçar-se al conjunt de l’aula que demana un plantejament més formal. Tampoc no es tracta d’associar formalitat amb rigidesa, sinó d’intentar augmentar la capacitat d’adequació a cada nova situació i això cal tenir-ho assajat, no improvisar.

El mestre ha de tindre una competència lingüística i comunicativa en valencià; 

ha de dominar l’estàndard general

. En l’ús de la llengua, el mestre ha de ser conscient que és punt de referència i, a risc de semblar hiperpurista, ha de mirar d’expressar-se amb correcció absoluta en el marc de la normativa i de la llengua estàndard, fent un ús generós de tots els seus recursos expressius. 

No cal transgredir les regles gramaticals per poder parlar de forma genuïna i planera.

El docent ha de vetllar per l’enriquiment del llenguatge i això no és possible si no hi ha una voluntat clara d’alimentació cultural.

I si bé és veritat que la formació col•lectiva del professorat i l’organització d’activitats diverses per a aquest fi, és responsabilitat de l’Administració, també és veritat que cada un de nosaltres som responsables del nostre reciclatge personal i professional.

Tot mestre és mestre de llengua. 

La llengua no és competència exclusiva del mestre de llengua. 

Per tant, s’ha de ser rigorós en la formulació o en la definició de principis, evitar l’ambigüitat, fer-se un esquema abans de començar a desenvolupar un tema.

Programa PASE.

És una mesura de suport temporal (màxim un curs) destinada a l'alumnat estranger de nova incorporació. En una 1a fase, oferix suport a l'alumnat que desconeix la llengua d'ensenyança del centre. En una 2n fase, oferix suport a l'alumnat que té deficiències en les àrees o matèries, principalment en les instrumentals per a facilitar-li la seua ràpida integració escolar. La metodologia del programa integra l'aprenentatge lingüístic amb els continguts de les àrees i matèries.

El Programa de Compensació Educativa atén a la resta de l'alumnat estranger, proporcionant recursos personals i materials, d'acord amb el pla específic presentat per cada centre segons les necessitats educatives concretes del seu alumnat.

Una interferència lingüística

Una interferència lingüística és un canvi que consisteix en la innovació, pèrdua o substitució d'algun dels elements lingüístics propis d'una llengua, motivat directament per l'influx d'una altra llengua. Les interferències poden ser a nivell fonètic, morfosintàctic, lèxic, semàntic, gramàtic o estilístic.

Per exemple, si en català diem "direcció" en comptes d'"adreça", és una interferència del castellà.

Pla d'acollida

És un protocol d’actuacions l’objectiu del qual és facilitar l’adaptació del nou alumnat al centre escolar.

Esta destinat als alumnats estrangers que desconeixen les llengües oficials de la Comunitat Valenciana i han de dur un procés d’adaptació escolar i aprenentatge de la llengua.

S'enmarca en:

- Projecte Educatiu de Centre (PEC).
- Projecte Lingüístic (PL).

Recursos necessaris: 

- Una aula d’acollida i acompanyament
- Tutor/a d’acollida
- Psicopedagog, professorat de pedagogia terapèutica, educador...
- Tutor/a del grup de referència
- Professorat

Marc comú europeu de refrència per a les llengües

MARC COMÚ EUROPEU DE REFERÈNCIA PER A LES LLENGÜES

Què es?

- És una guia per a l'ensenyament i aprenentatge de les llengües del Consell d'Europa.

- Inclou una escala per comparar el nivell de competència entre diferents idiomes, assegurant l'equivalència entre els diferents títols oficials impartits per universitats i acadèmies

- D’aquesta manera, afavoreix la mobilitat dels ciutadans mitjançant un portafoli lingüístic que resumeix el domini de cada idioma.

 ¿Per què es necessari?

- Perquè estructura la competència en sis nivells. En cadascun d'ells es tenen en compte les quatre destreses bàsiques: llegir, escoltar, parlar i escriure

- A mes existeixen uns mínims coneixements culturals lligats a cada llengua i l'augment progressiu de la fluïdesa i del lèxic per part de l'aprenent.

- La descripció del que pot fer un parlant en un nivel determinat es orientativa. Son els següents: A1, A2, B1, B2, C1, C2

¿Què és el Portafoli Europeu de les llengües (PEL)?

- Un document en què els que estan aprenent o han aprés una llengua -ja siga en l'escola o fora de l'escola poden registrar i reflexionar sobre el seu aprenentatge de llengües i experiències culturals.

¿Què conté?

- Un passaport de llengües que el seu titular posa al dia amb regularitat i una biografia lingüística detallada que descriu l'experiència del titular en cada llengua i que està dissenyat per a guiar l'alumne en la planificació i avaluació dels progressos.

La immigració ha sigut una de les realitats mes presents en els últims anys en el nostre país. Concretant a la Comunitat Valenciana hi ha al voltant de 82.000 xiquets estrangers matriculats, un 86% de tot l’alumnat. Dades del 2006/07, un augment considerable quan al curs 1994/95 no superava els 6.000 alumnes

Davant aquest riquesa i realitat els centres educatius han de ser conscients del seu paper ja que són un dels pilars fonamentals en la educació i aprenentatge d’aquests xiquets.

Un altre pas més endavant es la competència plurilingüe, la cual fa referencia a la capacitat de una persona para participar en trobades interculturals, gracies a la experiència en diversitat de cultures y també del coneixement de diverses llengües.

PASE

 ¿Què es?

- És una mesura de suport temporal per a l’acollida i integració de l’alumnat estranger de nova incorporació al sistema educatiu a la Comunitat Valenciana,.

 ¿Qui es el seu objectiu?

- Facilitar la superació dels problemes inicials que dificulten la seua ràpida integració escolar en el centre.

¿quines són les seues fases?

- La primera fase compensa les necessitats lingüístiques de l’alumnat que desconeix la llengua base del programa d’educació bilingüe a què quede adscrit.

- La segona fase, oferix un suport dirigit a compensar les necessitats d’aprenentatge en certes àrees o matèries del currículum, principalment en les instrumentals.

 ¿Duració d’aquest programa ?

- Caràcter temporal

- Els grups de referència coordinaran els seus horaris amb el programa PASE

¿Quins son els seus objectius?

- Proporcionar a l’alumnat nouvingut una competència inicial en la llengua base del programa d’educació bilingüe a què ha sigut adscrit

- La introducció en l’altra llengua cooficial.

- Facilitar la incorporació al grup de referència i reduir el període d’integració escolar d’aquest alumnat.

- Dotar l’alumnat de la competència lingüística social bàsica que permeta la seua interacció en la comunitat educativa.

- Compensar les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat estranger en les àrees o matèries del currículum, principalment en les instrumentals.

- Desenvolupar hàbits escolars i habilitats socials bàsiques que afavorisquen la seua integració.

Normalització i normativització

SEGLE XX
INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ
Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de 
factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s'havia produït als segles XVII i XVIII:
1- La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d'estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.
2-El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
3- El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.
Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.
Tota la societat i els intel.lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

L’única possibilitat  per posar fre a la substitució lingüística és la NORMALITZACIÓ que es basaria en:

El governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.

VOLUNTAT POLÍTICA

És molt important que els  filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica

un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

TITOL TERCER. De l'ús del valencià als mitjans de comunicació social.

Models educatius

La introducció de l'ensenyament del valencià a l'escola pública i privada té com a objectiu igualar la competència lingüística en valencià i castellà. En acabar l'ensenyança obligatòria. l'alumnat deu conèixer per igual dues llengües. Així doncs, per a dominar les dues llengües en l'escola, s'anomena  educació bilingüe, i esta format per tres programes:

1. Programa d'ensenyament en valencià (PEV): el valencià és la llengua d'instrucció de totes les matèries, a l'hora que aprenen el castellà. En primària s'aplica per a valencianoparlants normalment, però en secundària s'aplica indistintament.

2. Programa d'immersió lingüística (PIL): pensat per a l'alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua de manera formal i el castellà s'incorpora a partir del 1er o 2on cicle de primària, així arriben a secundària en un ensenyament en valencià.

3. Programa d'incorporació progressiva (PIP): pensat per a les zones de predomini del castellà, on s'afegiran gradualment àrees en valencià. Fins arribar a l'ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

Mitjans de comunicació

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984. 

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda. Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984), tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme. Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts. Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima.

Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local. 

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel. Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.  I que amb tots aquests esdeveniments, tots els valencians vam veure com ens tancaven l’única cadena que podíem considerar nostra.

Resum matèria donada segona setmana de classes

La sociolingüística és la disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i utilitza la llengüa com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics que es poden deduir del discurs.

La sociolingüística s'ocupa tant dels usos lingüístics efectius, conscients i inconscients, com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) estudia els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i, a més, tracta d'explicar el perquè d'aquests canvis, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.

Té en compte les variables que intervenen en el procés de la comunicació:

1. Àmbits d'ús d'una llengua

2. Territori on es practica

3. Varietats lingüístiques més usades

4. Categoria (social, ideològica, edat, professió...) dels seus parlants

5. Temes que es tracten

6. Context en què es realitzen les comunicacions

7. Intencions i la manera (oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació.

Monolingüisme

El monolingüisme és l'ús d'una única llengua per part d'un individu o la població d'un territori. Estadísticament és molt menys freqüent que el plurilingüisme, per diversos motius:

• Molts Estats reconeixen més d'una llengua oficial perquè hi conviuen diversos pobles
• En els Estats oficialment monolingües pot haver-hi comunitats amb llengües pròpies, fruit dels moviments de fronteres històrics
• A l'escola s'aprèn una segona llengua
• La immigració fa que hi hagi una forta barreja idiomàtica a tot el món

Tenen més probabilitat de ser monolingües els parlants de llengües força esteses o bé de grups aïllats.

Diglòssia

En lingüística, la diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.

La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant, així com de l'exercici del poder administratiu.

Els membres de la classe inferior poden o bé acceptar que les llengües tenen funcions diferents i emprar-les segons la situació, o bé emprendre un procés de naturalització cap a la llengua dominant, assumint-la per a totes les situacions i emprant la llengua dominada només de manera residual. En aquestes situacions, la transmissió intergeneracional de la llengua dominada sempre és complicada i perd parlants a cada generació.

Es produeix un conflicte lingüístic cada vegada que els parlants de la llengua recessiva volen transcendir els límits imposats i normalitzar-la perquè ocupi el mateix lloc que la llengua dominant.

Contacte de llengües

El contacte de llengües, també conegut com a llengües en contacte , és la convivència de dues o més llengües en un mateix territori.

Evolució de la llengua

La Renaixença és un moviment cultural del català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento gallec o el Felibrige a Occitània.

La Renaixença al País Valencià del segle XIX sorgeix de la voluntat de fer renàixer el valencià com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte del castellà (període anomenat genèricament Decadència).

De la Renaixença valenciana, Joan Fuster, destaca, en primer lloc, el seu felibrisme, és a dir, l'actitud merament literària sense l'aspiració d’aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes lingüístics i nacionals. Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana, i per la manca d'industrialització del País.

D'altra banda Fuster parla de la juxtaposició d'elements culturals castellans i catalans, fins al punt de qualificar la cultura valenciana de “cultura satèl·lit” respecte del castellà.

Finalment Fuster assenyala la “noble i emocionant lliçó” dels renaixencistes: el fet que malgrat les facilitats que el castellà els brindava per una “tossuda afirmació patriòtica feren servir la llengua pròpia i natural. Aquells hòmens, segons Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, atés que “millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”.

Origens

Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de València) confirmen que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa inicial de 1833 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.

Simbor assenyala una sèrie de precedents que suposen un fil conductor sense interrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests precedents s'estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana, i arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector populista.

Problemàtica de la llengua

Malgrat que ningú no posa en dubte la unitat de la llengua de valencians, catalans, balears cap dels dos grups, ni llorentins ni llombartians, gosa referir-se a ella amb el nom de “català” o “llengua catalana”, els membres d'ambdós grups fan servir indistintament: «llemosí», «provincial», «regional», «nostre dialecte», «valencià» o «llengua valenciana». L'única excepció a la regla fou Querol, que titulà de «Rimes catalanes» un recull de poemes que publica el 1877.

Mentre que al Principat els renaixencistes catalans trenquen amb el bilingüisme i fan servir únicament el català, al País Valencià cap dels dos grups renaixencistes, gosen bandejar el castellà, com tampoc s'atreveixen a demanar la cooficialitat del valencià, caldrà l'arribada del valencianisme polític amb la Declaració Valencianista de 1918 per plantejar solucions més realistes per a la supervivència del català.

Seguint Vicent Simbor, l'única diferència entre ambdós grups «radica en l'esforç sincer del grup de Llombart -encara que de plantejament insuficient- per recuperar la llengua i l'escassa contribució del grup cultista a un recuperament autèntic d'aquesta. Els primers volien, però no sabien o no podien; els segons, cal admetre que, a desgrat d'algun crit poètic, en realitat no volien».

Com a proves de la preocupació sincera del grup llombartià per la normalització del valencià valdrien obres com: la publicació per part de Llombart i Ramon Andrés Cabrelles de l'edició augmentada del diccionari d'Escrig el 1887, la História gramatical de la llengua llemosino-valenciana de Puig i Torralva el 1883, el Diccionario general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí Gadea, i el Vocabulario valenciano-castellano. El más completo de los publicados hasta el día (1900).

Quant a la codificació de la llengua, haurem d'esperar a principis del segle XX amb les Normes de Castelló, al 1932, per poder abordar-la.

Política lingüística i ensenyament

La passada classe debatérem un poc la política i ensenyament ací a la nostra Comunitat. Una de les coses que mes em va impactar es que nomes un 29% de l’alumnat rep a hores d’ara l’ensenyament íntegrament en Valencia. Que a estes altures de la democràcia la cosa estiga així de depriment es algo que es deuen de mirar tant els governants com el conjunt la societat educativa.  Ademes les polítiques establides per el govern els últims anys han creat forts desequilibris entre els centres públics, privats i territoris.

MULTICULTURITAT I INTERCULTURALTAT

A la classe de avui, es parla de multiculturalitat i interculturalitat. Ens podem adonar de que en aquests últims anys a les escoles la diversitat del alumnes va creixent. Hi han alumnes de Romania, Marroc… Aquesta característica fa que es plantegen molts debats de com tractar esta multiculturalitat.

X.Lluch va enumerar una sèrie de objectius per a que resultarà mes fàcil poder tractar esta multiculturalitat a les escoles i a la nostra societat. Amb aquests objectius pretenia educar per a viure en contextos heterogenis, crear cohesió social des de la pluralitat i construir comunitat des de la diversitat identitària.

X.LLuch posa tres objectius per a l’educació intercultural, basades en experiències basades en valors d’igualtat, reciprocitat, cooperació, integració. Utilitzar la diversitat cultural com aprenentatge social acabant amb la dotació dels alumnes de destreses com la valoració, crítica de la cultura…

També per finalitzar X.Lluch, enumera set propostes des de l’educació intercultural, Mercè ens avisa que aquesta pregunta eixirà al examen.

1- diversitat social i cultural natural

2- diversitat social i cultural es un fet complex

3- diversitat social i cultural es un avantatge per a la societat

4- facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat

5- establir un context on les interaccions siguen igualitàries

6- evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals

7- educar en el tractament dels conflictes culturals

Normes de Castelló

Les Normes de Castelló o Normes del 32 són un total de 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, amb la idea d’adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià.

De l’acord de Castelló podem destacar dos aspectes. El primer, que el model ortogràfic adoptat seguia l’usat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana, com ara Teodor Llorente Olivares, i també l’aprovat a Catalunya el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans i que també feien servir els mallorquins .

El segon, l’elevat grau de conformitat amb què van ser aprovades les normes ortogràfiques, atés que la pràctica totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les van emprar sense qüestionar la seua validesa, perquè eren ben conscients que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat portada per la Segona República feia imprescindible aquest acord.

Els precedents

L’aprovació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913 tingué una significativa repercussió entre els escriptors i les institucions valencianes de l’època. De fet, poc després, amb un plantejament semblant, Lo Rat Penat va aprovar les anomenades Normes de 1914, elaborades pel franciscà Lluís Fullana i Mira, que foren divulgades en obres com la Gramàtica Valenciana (1915) o el Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921), ambdues de Fullana. Aquesta normativa, però, no fou acceptada per la major part d’escriptors i publicacions valencianes perquè s’allunyaven excessivament de les aprovades per l’IEC, que preferien emprar les normes fabrianes adaptades a la realitat valenciana.

Difusió

Les Normes Ortogràfiques de Castelló van aparéixer publicades en les més prestigioses publicacions valencianes del moment.

La revista Anales del Centro de Cultura Valenciana donà notícia, de forma immediata, de la reunió de Castelló i de l’acord ortogràfic al número d’octubre-desembre de 1932 amb una simple nota:

Desig feia ja temps sentit per molts valencianistes era arribar a la unitat ortogràfica de la nostra llengua, aquesta vegada creguem s’aconseguirà. A les darreries de l’any passat es celebrà una reunió a Castelló a la que concorregueren prestigiosos elements d’esta ciutat arribant per fi a un acord, i sabem que són molts els escriptors del País Valencià que han donat ja la seua conformitat a les esmentades normes que breument es publicaran seguides d’un Vocabulari a elles adaptat.

Actualitat de les Normes de Castelló

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha de vetlar pel valencià «a partir de les denominades Normes de Castelló”. Les Normes de Castelló de 1932 han estat la base de la recuperació idiomàtica valenciana des de la seua aprovació.

De fet, durant la Guerra Civil les Normes de Castelló foren aprovades oficialment per a l’ús de l’Institut d’Estudis Valencians. El 16 d’abril de 1937 van ser aprovades per la Secció Filològica, a proposta de Carles Salvador, que va plantejar que foren «acceptades i adoptades provisionalment les normes Ortogràfiques que l’any 1932 foren elaborades pels lingüistes i escriptors del País Valencià». Posteriorment, el Ple de l’Institut d’Estudis Valencians del 28 d’abril d’aquell any ratificà l’acord: «S’aprova per unanimitat acceptar per a l’ús de l’Institut les Normes ortogràfiques de l’any 1932». Atés que els objectius de la Secció Filològica eren, segons l’article segon del Decret de creació de l’Institut d’Estudis Valencians, «l’estudi i conreu de la llengua valenciana en tots els aspectes, en les varietats comarcals i unitat literària», hem d’entendre aquesta aprovació com la oficialització de fet de les Normes de 1932.

No obstant això, haurem d’esperar fins a finals del segle XX per veure totalment oficialitzades i ratificades per les institucions valencianes les Normes de Castelló.

Primerament fou el Consell Valencià de Cultura que va aprovar el 13 de juliol de 1998 un «Dictamen sobre la llengua» a petició de les Corts Valencianes feia quasi un any, on afirmava explícitament que les Normes de Castelló «són un fet històric que constituïren i constituïxen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l’esperit de l’acord que les féu possibles l’any 32 i entén que eixes normes han sigut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia».

Posteriorment, la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que segueix el contingut i l’esperit d’aquest Dictamen, estableix en l’article 3 que la institució «té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de es denominades Normes de Castelló».

No cal dir que aquests documents aprovats per les Corts Valencianes, la màxima institució representativa de la voluntat del poble valencià, suposen el reconeixement explícit i oficial de l’existència de la normativa ortogràfica per al valencià.

Resum de la primera setmana de classes

En aquesta assignatura anomenada "Contextos Multilingües", hem començat fent-nos un blogg. Em resulta interessant ja que mai havia tingut el gust de fer algo paregut, i a més em dona l’oportunitat de mostrar la meua opinió i de poder donar a conèixer una xicoteta part de mi.

En quant a la primera classe teòrica, va sorgir un debat sobre la llengua catalana; del perquè es llengua catalana i no llengua valenciana... Va estar prou discutida pels companys ja que com a valencians que som ens agradaria tindre la nostra pròpia llengua, que la tenim però no nomenada com a "llengua valenciana".Mercè, ens va explicar diferents aspectes com per exemple que els llibres de valencià a primària van titulats solament amb la paraula "Llengua". Abans com ella explicà, el seu títol era "Valencià", igual com jo ho recorde a la meua etapa escolar.

A la segona sessió, ens va repartir un foli per poder seguir la classe i es fera un poc més amena, on estaven posats distints termes que nosaltres teníem que definir.

Amb aquest xicotet resum espere que tot estiga un poc més clar. Si teniu algun dubte, ja sabeu, no ho dubteu i poseu-se en contacte amb mi.

Benvinguts al meu blog

Hola companys, en aquesta assignatura pareix que ens anem a divertir i sobretot defendrem lo nostre. Endavant i a full.